En el meu cas mai hi ha hagut un punt on tingués unes ganes bojes, sempre he tingut clar que volia ser mare, de ben petita. Jo em visualitzava de gran amb nens al meu voltant, sempre he estat molt mainadera. Això em fa que la maternitat per mi no sigui una càrrega i que m'hagi adaptat bé a tots els canvis que produeix el fet de ser mare.
Ser mare representa un canvi molt important com a persona, et fa sortir el millor i el pitjor de tu, et fa canviar la teva piràmide de prioritats, els teus hàbits diaris, et fa perdre una mica del teu jo i et fa replantejar moltes coses.
Sovint sento comentaris dits per mares o pares que els nens "porten massa feina" i que "fan perdre la vida que tenies". Sí és cert, però en el moment de plantejar-te ser mare o pare us vareu preguntar si de veritat volíeu? O vareu tenir els fills perquè tocava?
Veig realment pares amargats i queixosos quan parlen dels seus fills, que perden l'estona que els tenen per queixar-se de lo malament que es porten, i observant-los veig que la decisió de tenir fills en el seu cas no era per convicció i instint sinó perquè tocava per edat moltes vegades.
Ser pares no és fàcil, no és tot tant maco com pinten a les pel·lícules, hi ha moments durs de cansament extrem, de nits en vetlla, de no saber què té. I sí, jo tinc una experiència relativament curta encara (casi 10 mesets) i no se com portaré les altres etapes, però el que tinc clar, vaja tenim, és que intentarem anar-nos adaptant nosaltres a cada etapa seva i acompanyar-la amb amor i paciència el millor que puguem.
Per nosaltres ser pares és una aventura fantàstica que es renova cada dia. Tenim ganes bojes d'ensenyar-li mil coses a la petita, de portar-la a voleiar pel mon, d'observar-la com experimenta i descobreix ella sola les coses. Sí, ja no tenim la vida que teniem, no podem sortir a sopar ni anar a concerts, teatre, etc...però és que tampoc se'ns passa pel cap. Ara mateix tot el que fem i volem fer, ho visualitzem amb ella. La única part que ens costa a vegades és el dormir, és una nena poc dormidora i mooolt curiosa. Però amb això també intentem adaptar-nos a ella i anar a dormir més aviat per exemple. No ens costa anar fent canvis al seu ritme i sobre la marxa.
Crec que ser pares és amor, paciència, flexibilitat en els canvis i coherència amb el que sents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario