Avui el petit de casa fa 1 any!! I tenia pendent acabar d'escriure i compartir la crònica del nostre part.
Vull començar dient que l'embaràs d’en
Pol em va reconfirmar que això d’estar embarassada no va massa amb mi, m’agrada
sentir els bebès dins meu i m’impressiona que el cos humà pugui crear una
personeta dins seu, però els símptomes em sobren: vòmits fins passades les 20
setmanes, ciàtica empipadora que anava i venia, inflor de cames, augment
impressionant de quilos sense ni saber com, contraccions de braxton des dels 6
mesos, taques a la cara, vamos un festival! Per sort un cop parida tot això
s’esfuma, tot no, quilos en queden, esperem que la lactància i l’exercici ajudi
a posar-ho tot a lloc, ah i les taques que veurem què acaba passant amb elles.
Anem a lo
important, el viatge del meu nen cap a la vida. Tot va començar el dia 26 de
Març a les 7:30 del matí, em vaig despertar i vaig sentir una escalfor entre
les cames i líquid que baixava, també vaig notar baixar mucositat, el
tap mucós suposo, em vaig aixecar i vaig anar al wc a comprovar si realment
havia trencat aigües, em vaig ajupir i vaig comprovar si continuava sortint
líquid intentant aguantar-me i efectivament, sortia líquid, havia trencat
aigües! Em vaig descol·locar una mica, no pensava que el meu part començaria
així. Era setmana santa i la Ivet no tenia escola, així que ens vam despertar
vam esmorzar i li vaig dir a Eduard que s’emportés Ivet al parc, necessitava
estar sola, crear niu i veure si començava a activar alguna cosa.
Vaig baixar
finestres per tenir llum tènue i vaig posar una màrfega al mig del menjador,
una tovallola a sobre ja que anava perdent líquid i tenia també la pilota per
allà al costat. Sentia doloret de regla però res amb pujada i baixada que es
pogués assemblar a una contracció.
Vaig decidir
trucar a l'Hospital Olot per informar ja que tenia strepto positiu. Em van dir
que podia estar fins les 7 d la tarda a casa si volia, ès a dir 12 hores, que
sobretot havia d’anar notant moviments del nen. Així que em vaig intentar
relaxar i desconnectar de tot, vaig parar mòbil i em vaig centrar en mobilitzar
pelvis, intentar donar camí a en Pol. Em vaig posar la llista
de música que havia creat i vaig començar a mobilitzar pelvis i a caminar,
semblava que quan feia això sí que notava dolorets amb pujada i baixada.
Quan Eduard havia
de tornar amb Ivet li vaig dir que la deixés amb els avis, no em venia de gust
trencar aquell clima tranquil que havia creat. Vam dinar i
després sí que es va activar més, començava a sentir més dolor, tot i
que jo sabia que allò que notava no feia prou feina (tenia el record del
part de la Ivet que les contraccions ja eren potents a casa). Li vaig dir a Eduard
que contés contraccions amb l’aplicació de Sanitas eren cada 8 min i duraven aproximadament
30segons, jo ho aguantava perfectament i continuava pensant que aquell tipus de contraccions no eren prou potents, aquí ja em vaig adonar que estava massa
mental i em costava deixar fluir, tenia el “tic tac” “tic tac” de tenir X hores
per posar-me de part abans de fer “alguna cosa” i la meva ment estava buscant
el “dolor que recordava” i no trobava.
Vaig intentar fer
treball mental de deixar anar i connectar amb el meu petit, en algun moment em
costava notar-lo bé i dubtava sí estava del tot tranquil·la a casa, així que
vam decidir anar cap a Olot sobre les 5 de la tarda. Al cotxe vaig tenir alguna
contracció una mica més potent però molt suportable, jo li deia a Eduard que
estava una mica descol·locada pel que la meva ment havia projectat sobre el
part i com estava anant, novament ERROR! La ment intentava aquí racionalitzar i projectar un part que encara havia de començar.
Al arribar a Olot
em van valorar i em van dir que estava de 4, jo ja sabia que totes aquelles
contraccions no eren “de les de veritat”i tenia la sensació que no estaria de
massa. La llevadora em va dir que em deixaven escollir la sala ja que estava
sola i vaig escollir la que era més ample. Em van posar l'antibiòtic perquè
tenia l’strepto positiu, i em van deixar al meu aire, vaig intentar crear un
clima per “deixar anar”, continuava estan dreta i mobilitzant la pelvis,
m’anava molt bé penjar-me de la barra i estar a la gatzoneta buscant obrir
pelvis, em notava així que les contraccions s’intensificaven i anava fent camí
al meu petit.
Cap a les 10 del
vespre, quan portava ja 4 hores a l’hospital em van tornar a valorar i estava de
5, vaig desesperar força, en aquell moment em va sortir tot, no entenia perquè
no s’activava jo notava que anava baixant, notava el dolor de les contraccions,
al registre també sortien però no feien prou feina. Estava claríssim! Estava
bloquejada noooo, bloquejadissimaaaa pel “tic tac” per la pressió de “ostres
que si en 20 h no m’he activat em posaran oxcitocina! I no vull!! “. La
llevadora m’ho va dir, necessites fer un clic, necessites canviar de lloc,
parar la teva ment per deixar fluir. La ginecòloga també em va dir que abans de
les 6 del matí no farien absolutament res, que intentés descansar ja que
portava tot el dia dreta i buscant activar una cosa que s’activaria realment
quan vulgui.
Vaig accedir a
anar a l’habitació, sopar (només em va venir de gust una compota de poma) i
intentar descansar entre contraccions. Cap a les 12 quan estava estirada per
intentar dormir em venien unes contraccions més fortes, jo me les deixava
sentir, i intentava moure la pelvis estirada per acompanyar el dolor, al meu cap
només em venia la frase “no vull oxitocina, ni epidural, ni cesaria!!” i quan
em venia això automàticament intentava reconduir la ment, “deixa fluir, deixa
fluir, relaxa’t, descansa” i sonava al mòbil el mantra Ardas Bhaee. Vaig plorar, vaig plorar mooooolt, “només vull
acompanyar-te petitonet meu a la vida, de manera tranquil.la, només tu i jo!”
Cap a la 1 em
vaig mig adormir, anava fent sons entre contraccions i a les 2:50 les contraccions em van despertar ja del tot, ja no les podia
portar estirada al llit, em vaig aixecar i vaig despertar Eduard i li vaig dir
que aquelles sí eren de les “de veritat” que agafés el mòbil i les anéssim
controlant, eren cada 3 min i duraven 1 min, em feien vocalitzar fort (amb la
A) i aguantar-me a la barra del llit amb el cos incorporat endavant. Vam avisar
la infermera i li vaig dir que truqués a la llevadora que semblava que m’havia
activat (no les tenia totes encara). De cop em van venir ganes d’anar al wc a
fer caca, m’apretava molt l’anus, em feia molt mal tot, notava que no podia
suportar la contracció (el típic punt de no puc més)! Va venir el celador amb una cadira de rodes i em va dir
“seu que et porto a la sala de parts”, i jo “uiiii noooo no puc pas seure!”.
Vaig anar caminant per aquell passadís que no s’acabava mai, allà vaig haver de
gestionar una contracció mooooolt forta, em vaig haver d’aguantar a la paret
per no caure, els braços em tremolaven, jo només volia cridar, i ho vaig fer! I a sobre tenia
caca!
Vaig arribar a
sala de parts no se ni com! I al dir a llevadora que siusplau abans de valorar-me em deixes anar al lavabo que notava molta pressió a anus, em va dir
“pensa que potser no és caca, que potser és en Pol” i jo “que noooo, deixeu-me, que jo tinc caca!”, em vaig tancar al lavabo, i un cop vaig buidar anus, em va
venir una contracció brutal!! Vaig fer un crit tan fort, tan animal i primari, que van venir corrent les llevadores, van obrir lavabo i em van dir, “en Pol ja és aquí, li veiem el
cap, fes un pas endavant que et puguis recolzar una mica a la camilla, i te’l
podràs treure tu!!” i patapam! De cop vaig notar que un cuquet sortia de dins
meu, el vaig agafar amb les meves mans i el vaig abraçar ben fort, el meu petit
era aquí. Em vaig estirar i em vaig relaxar amb la seva olor sobre meu! No m'ho podia creure, al final va acabar anant tan ràpid que ni em creia que ja el tenia! Que el meu cos hagués fet el "clic" solet i haguéssim pogut viure un expulsiu tan maco!
El part d’en Pol
em va demostrar que no tot es pot controlar amb la ment, i menys un procés tan
fisiològic i primari com el part! Quan la meva ment es va relaxar el meu cos va
fer la feina que havia de fer!
El dia següent la
llevadora em va dir, segurament t’haguessis posat a fer melmelada a casa
haguessis parit més ràpid, jijijijijijij.
(Recordo perfectament la seva olor)
*Deixo el mantra que em sonava abans de fer el clic https://www.youtube.com/watch?v=ruvG7QwFS1c
